camino

camino descalça

malgrat la duresa del camí
no s'han tornat insensibles
les meves plantes

camino descalça

malgrat la tendresa del camí
segueixen sent fermes
les meves petjades

i estimo
sense dubte, sense recança

i em mantinc dreta
amb la certesa que he après a aixecar-me

espolso teranyines

quan m'encallo 

entre ventre i esquena

ballo per fer moure les pors

enmig de la dansa miro enlaire 

i hi reconec una vella amiga

vuit potes que ahir em paralitzaves

avui, t'espolso les teranyines

i les dues seguim al mateix ritme

alleujant les passes

camino descalça
i m'enrampo amb la vida
descobrint la força,
sentint la calma.

i em pessiga el dubte,
em confon la incertesa,
m'inquieta el camí.

però camino i trontollo
i a cada passa
deixo anar algun pes,
i m'alleugereixo.

i recorro la vida
passa a passa
sense mirar enrere
perquè el camí està al meu davant
i m'empeny l'amor per descobrir-lo.

alè

quan  em quedo sense alè

recordo que no hi ha absoluts

que no hi ha permanències

que transformar-se és créixer

i que ser vulnerable és bell

La metamorfosi è una caratteristica degli insetti attraverso la quale un individuo, passando per una o più fasi, raggiunge lo stadio di adulto.

instant

podria              atrapada
          quedar                 en aquest instant
voldria              perduda








I tanmateix, escullo seguir les passes que el fil invisible del destí ha dibuixat per ensenyar-me a viure lliure.

calidoscopi

em defineix la mirada dels vostres ulls

quan a cada gir del meu petit calidoscopi

em retorneu reflexos de colors

em defineix la calidesa del vostre gest

quan a cada gir del meu petit calidoscopi

li doneu sentit a allò que em mou

i feu tentinejar els batecs omplint el meu desert

per aquells que tinc a prop del cor i m'escalfeu amb les vostres mirades.

pluja

m'agrada
caminar descalça sota la pluja
al ritme pausat de la meva soledat
sentir el batec alegre del meu cor
al ritme del compàs d'una cançó
saber què vull ser quan sigui gran
observant en silenci del meu voltant

i omplir el desert de flors

m'agrada
saber que puc marxar
saber que puc tornar
i no tenir por de perdre'm mai

m'agrada
perdre'm en la teva mirada de tant en tant

retalls de nevera

i malgrat el fred 

un missatge a la meva porta

de paper esgrogueït

tancava els ulls un dia

anys enrera

i escrivia aquestes paraules en un full en blanc

i malgrat el fred dins la nevera

m'acompanyen encara

i m'escalfen

com el silenci dolç

d'una abraçada

de botons que són botons

botons i punt.

la seva essència és els que els fa bells.

destí

haurà estat cosa del destí

si pujo al tren equivocat 

i em porta a l'estació desitjada

Perquè cadascú és el propietari del seu destí, a nosaltres ens correspon crear les causes de la felicitat (frase robada al meu amic Romà)

La mà de fàtima

Feia molt temps que t'havia cridat. Potser no amb veu alta, però si prou forta perquè em sentissis i sabessis que t'estava esperant; esperant sense ànsia, però si amb un lleu temor per si un dia arribaves i no sabia com estimar-te. I tanmateix, sense saber-ho, ja t'estimava. I em tremolava el cor els pocs moments d'aquest temps d'espera en què em xiuxiuejaves que algun dia arribaries.

I quan has vingut, amb els ulls clucs he dibuixat el teu rostre. I he vist els teus ulls bruns com em somreien i em deien: estigues tranquil·la, he vingut a dir-te que jo també t'estimo. I després has marxat, tranquil·lament, amb suavitat, cap allà on les passes et guiaven.

T'has aturat al meu cor com un ocell que s'atura un segon a la branca més feble i en emprendre el vol li fa descobrir que els pesos bonics no la trenquen. Que és forta.