La mà de fàtima

Feia molt temps que t'havia cridat. Potser no amb veu alta, però si prou forta perquè em sentissis i sabessis que t'estava esperant; esperant sense ànsia, però si amb un lleu temor per si un dia arribaves i no sabia com estimar-te. I tanmateix, sense saber-ho, ja t'estimava. I em tremolava el cor els pocs moments d'aquest temps d'espera en què em xiuxiuejaves que algun dia arribaries.

I quan has vingut, amb els ulls clucs he dibuixat el teu rostre. I he vist els teus ulls bruns com em somreien i em deien: estigues tranquil·la, he vingut a dir-te que jo també t'estimo. I després has marxat, tranquil·lament, amb suavitat, cap allà on les passes et guiaven.

T'has aturat al meu cor com un ocell que s'atura un segon a la branca més feble i en emprendre el vol li fa descobrir que els pesos bonics no la trenquen. Que és forta.