no he marxat encara

només estic entretinguda en un altre instant precís,
que m'ha atrapat en el seu temps.

m'he deixat endur pel vaivé de la seva incertesa
i m'hi gronxo amb energia, com si en algun moment, de tant fort que és l'impuls
pugui volar i veure-ho tot des del costat del sol.

i mentre, em conformo amb observar-ne de reüll algun pessic,
i mentre bressolo amb tendresa tot allò que és nou i petit
i m'agafo de la mà dels que es gronxen al meu costat,
per no perdre el fil...

sóc

Sóc allò que faig
Sóc allò que visc
Sóc allò que sento


Vaig per on és planer
Vaig per on em du l'alè
Vaig pel camí més lent


I no sempre sé qui sóc
Ni sempre recordo el camí












Però quan torno a casa i les arrels segueixen al seu lloc, respiro... i segueixo sent... qui sóc...

hostalera

de la mà d'aquells que viuen els seus somnis, la vida ens somriu i ens sorprèn a voltes

obrint les portes dels nostres hostals

cuidant les parets dels nostres refugis

i arribats allà on els cors cansats agraeixen una carícia, decidim seguir el camí amb la certesa de no fer-ho sols

bufa

no sempre em veus
no sempre et veig
però sempre hi ets
sempre hi sóc

per molt dies
per molts anys
per tots els dies
per tots els anys

vibració

podria cridar fort i tal vegada ells s'acostarien atrets per la cadència d'allò que vibra...

podria pensar que només sota l'aigua la poden sentir...

podria fer veure que no em desvetlla el seu ofec...

podria vibrar amb la certesa que les aigües esmorteeixen la intensitat...

i alçar l'esguard i dir que així és com m'agrada.